El blog de Toni Muñoz

2009-11-04T23:37:00.004Z

Ei companys,

després d'un temps de molta activitat professional i poca com a blogger decideixo tancar el blog de forma cautelar, a l'espera de poder re-empendre'l en un millor moment.

Salut i gràcies

Toni Muñoz

Ho acabo de veure clar

2009-05-20T06:20:00.005+01:00

Ho acabo de veure clar. Zapatero no té cap talante, cap mà estesa, Zapatero no té cap suport, Zapatero l'únic que té és la sort que hi manqui una bona oposició a l'Estat. De no ser així, no s'entendria com el president espanyol, des de fa mes i mig sense suports sòlids al Congrés després de pactar a Euskadi amb el PP i fer fóra al PNB un dels seus principals aliats fins ara, aconsegueix aprovar la majoria de coses que es proposa. Encara que siguin les ressolucions del debat de política general. És a dir, les línies mestres que fixa el govern per encarar el que queda d'any. Tothom el critica però ningú fa res. Ningú s'atreveix a votar-hi en contra. Potser per la por a coincidir amb el PP? Aquesta és la principal explicació que hi trobo. La falta d'una alternativa real ens està afectant a tots. Ara mateix, des de CiU et diran que la millor alternativa és un PSOE en minoria amb el suport de la federació. Si no s'ha fet fins ara, per què ens ho hem de creure. Esquerra i Iniciativa amb una presència parlamentària testimonial encara menys. Els partits catalans ja poden anar reclamant que el PSOE té la paella pel mànec i les faves contades. Si no per què el PSOE no canvia la seva actitut amb Catalunya? Per què no fa cas de les reclamacions urgents que fan les formacions catalanes sobre el finançament, rodalies, la gestió de l'aeroport del Prat, etc? Doncs, perquè els socialistes espanyols saben que de la mateixa manera que atorgar als catalans el que ens pertany li treu vots a la resta d'Espanya, a Catalunya NO l'afecta perquè el PP mai aconseguirà treure-li presència. L'escenari que contempla el PSOE es traça amb el mateix patró amb el qual va actuar ahir. Els partits catalans i els catalans sempre li acabaran donant suport perquè com diuen en castellà: "Más vale viejo conocido que bueno por conocer". Doncs això.

Això és un no parar!

2009-05-14T16:45:00.004+01:00

Perdoneu perquè últimament no estic escrivint al bloc amb tanta assiduïtat com de costum, però es que estic de CELEBRACIÓ.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

¿Ya ha ganado Flo o que?

2009-05-05T16:32:00.008+01:00

Parece que Florentino Perez ya haya ganado las elecciones. Todos los medios lo dan por hecho. Incluso tanto que ya hablan de los fichajes que va a traer Florentino. Es impresionante como el mismo periódico que destapó un caso lamentable de corrupción y manipulación de la asamblea de socios del Real Madrid, ahora ya asumen que Florentino será Presidente sin tener en cuenta lo que voten sus socios. Me parece sin duda lamentable. A parte, ¿nadie se acuerda que el que fue definido por Emilio Butragueño como "un ser superior" tuvo que salir por piernas cuando la cosa se puso fea con los galácticos? Por eso, me parece absolutamente patético. En el Barça eso sería impensable.

El fútbol es así...pero que injusto

2009-04-27T18:19:00.003+01:00

Viendo jugar al Barça este año, nadie puede cuestionar que está haciendo el mejor futbol de Europa. Su trayectoria está siendo digna de admiración por cualquier aficionado y el carácter que ha imprimido Guardiola le ha dado al equipo todos los ingredientes para convertir lo que, al principio, era una gran plantilla en un grandísimo equipo.
Pero a pesar de todo, nada está decidido. Entramos en la semana más decisiva de los últimos años para el Barça, también la más emocionante. No hace falta decir que todos los culés hubiéramos firmado estar en esta situación antes de empezar la temporada. Líder de la Liga a 4 puntos del Madrid, en semifinales de la Champions y en la final de Copa. Inmejorable.
El único miedo del Barça ahora mismo es hasta donde puede llegar el equipo de Juande. Cualquier otro equipo de la talla del Madrid estaría luchando por el sexto puesto y no quedarse fuera de Europa. Me explico. Ha sido una temporada complícadísima para el Madrid. El Presidente tuvo que dimitir acusado de corromper la asamblea de socios, Bernd Schuster fue destituido porque los resultados estaban lejos de lo que se esperaba y todo eso con una plantilla que dejaba mucho que desear. Los hechos ya los conocemos, llega Juande que a su vez había sido despedido por el Tottenham tras convertir a los Spurs en el peor equipo de la Premier, y el Madrid empieza remontar. Con un juego lamentable y con artimañas de equipo pequeño el conjunto blanco no pierde y encadena 17 victorias seguidas. Lo único conseguido hasta ahora es eclipsar y empañar la gran temporada blaugrana. Dejarán de hacerlo si el Barça gana en el Bernabeu. Ya veremos.

PD: Como son las cosas que hoy ha sido destituido el técnico del Getafe, Víctor Muñoz por perder tres partidos consecutivos. Si Casquero hubiera marcado el famoso penalti contra el Madrid, el Getafe estaría más lejos de los puestos de descenso, no habría encadenado 3 derrotas seguidas y no le hubiera costado el puesto a su entrenador.

RAC1, líders

2009-04-22T17:31:00.000+01:00

RAC1 és la ràdio líder a Catalunya. La més escoltada. Segons les dades d’audiència de la primera onada del 2009 de l’Estudi General de Mitjans, 469.000 oients escolten cada dia RAC1.
Per primera vegada en només 9 anys RAC1 és la número 1 en oients i en share.

RAC1, líder de dia i en share

RAC1 supera Catalunya Ràdio, que ha baixat a la segona posició, i la Cadena SER, que se situa en tercera posició. En un any, RAC1 ha pujat un 43% la seva audiència: gairebé 150.000 oients més escolten ara RAC1.
Des de les 7 del matí fins a les 8 del vespre, RAC1 és líder absoluta en audiència: 13 hores consecutives.

RAC1 és la ràdio líder en share: 28,2%. Supera en prop de 6 punts la Cadena SER, i d’aquesta manera amplia el seu lideratge.

El món a RAC1, el programa més escoltat a Catalunya.

El món a RAC1, amb Jordi Basté, és el programa més escoltat de Catalunya, amb 324.000 oients. Són els millors resultats que ha tingut mai. Suma 50.000 oients més que en l’últim EGM.

Els millors resultats per a tots els programes.

També són els millors resultats de la història pel Minoria absoluta, de l’equip de Toni Soler, amb 158.000 oients.

El Versió RAC1, de Toni Clapés, arriba als 152.000 oients, i obté les millors dades d’audiència. El Versió és el programa líder indiscutible de les tardes.

El Tot és possible, líder dels migdies amb Elisenda Camps, suma 89.000 oients.

Els esports i els informatius, líders.

Els programes informatius i esportius de RAC1 també tenen resultats històrics.

El 14/15, amb Isaac Salvatierra, i el 100 metres, amb Gemma Montero, tenen 64.000 oients, i són els més escoltats a la seva franja horària.

La nit a RAC1, amb Rafael de Ribot, obté 31.000 oients.

El Primer toc, amb Raül Llimós, suma 74.000 oients i és el programa esportiu més escoltat de 7 a 8 del vespre, i el Tu diràs, amb Joan Maria Pou, 76.000.

El cap de setmana, audiències històriques.

La primera pedra, amb Jordi Margarit, també arriba a les millors xifres: 92.000 oients; i el Via lliure, amb Marta Cailà, suma 111.000 oients.
A més, el diumenge, el Tu diràs té 85.000 oients i La lliga, amb Xavi Puig, obté 103.000 oients.

El programa Misteris, de Sebastià d’Arbó, que s’emet la matinada del dissabte i del diumenge aconsegueix, els diumenges, un màxim de 12.000 oients.

Ara que s'ha confirmat...

2009-04-22T16:27:00.002+01:00

Com que vaig dedicar l'últim post a a Volkswagen, crec que avui que s'ha confirmat la notícia que finalment el ja famós Audi Q3 es farà a Martorell, només vull fer una puntualització. Està bé que la multinacional alemanya hagi apostat finalment per la planta catalana, però no oblidem els costos que això ha tingut. Ahir ja vaig sentir el secretari general d'UGT dient: "A SEAT hem fet les coses tant bé, que ens han donat el Q3". Tant bé? Potser aquest senyor oblida que els treballadors se'ls congelarà el sou durant un any, potser dos. Per tant, que no ho pintin com una victòria dels treballadors, si us plau. Si haguéssin fet les coses bé, l'Audi Q3 s'hauria adjudicat a SEAT sense necessitat de cap esforç per part dels treballadors. Qui ha guanyat és l'empresa que en no desvelar l'adjudicació del tot-terreny ha estat tibant la corda a veure quina planta era capaç de rebaixar-se més. El dilema plantejat als treballadors era: "O us fotem fora o us congelem el sou". Finalment, els congelaran el sou. Per sort, el mal menor. Però que, si us plau, els sindicats no ho pintin com una victòria dels treballadors. Per dignitat.

El xantatge de Volkswagen

2009-04-20T15:54:00.008+01:00

Aquesta setmana la direcció de Volkswagen ha de fer públic quina de les seves plantes fabricarà el nou tot-terreny d'Audi, el Q3. Després de molts mesos de xantatges, veurem qui és l'afortunat. Esperem que després de les dures batalles entre treballadors i empresa, fins i tot entre els propis sindicats, la fàbrica de Martorell sigui l'escollida.
Ja portem molts mesos d'acceptació de la crisi i les grans empreses NO donen per acabat el que ells anomenen "ajustaments de plantilla per causes econòmiques". És a dir, aprofito que tothom sap que estem en crisi per fer fóra els treballador que calgui per tornar a equilibrar la balança dels beneficis com els anys anteriors. Aquest any vindran maldades a nivell de demanda, per tant millor estalviar-me uns quants sous, així podrem aguantar la sotragada a partir dels treballadors que altres anys m'havien fet guanyar tants diners. Sempre m'he preguntat: com pot ser que ara es desprenguin de part de la plantilla i no siguin capaços d'aguantar "el xaparrón" a partir dels beneficis astronòmics que han recaptat durant aquests anys de bonança? Doncs molt simple. Moltes empreses no han fet calaix i l'ànsia de voler guanyar més i més els ha dut a invertir en altres fons, empreses, etc. que els havien promès interessos encara més alts. Quan aquestes s'han enfosat, les altres han caigut amb elles.
Per no ens desviem de la qüestió. Aquest no és el cas de Volkswagen. La direcció va posar sobre la taula una amenaça maquillada en forma de proposta: Si Martorell vol fabricar el Q3, els treballadors han d'acceptar una congelació salarial durant dos anys - és a dir que no se'ls hi apujaria el sou d'acord amb la previsió de l'IPC de cada any - o estaven en perill entre 1.500 o 1.800 llocs de treball. Quina altra opció tenen els empleats? Els sindicats en veure com poden provocar que les llistes de l'atur pujin més, van acceptar la proposta i fins i tot van convocar un referèndum per unificar postures entre UGT i CCOO ja que no es posaven d'acord. Finalment, amb la por al cos el empleats de SEAT acorden acceptar la congelació salarial durant un any a canvi que portin el Q3. Just després, Volkswagen encara tiba més la corda i recorda que va demanar dos anys de congelació i deixar sense garantir-los res. A tot això, el govern espanyol i el tripartit van a reunir-se amb Volkswagen a Alemanya per oferir-los bones condicions per tal que es quedin a Catalunya. La direcció de l'automobilística va passar d'ells.
El tripartit improvisa i reacciona a corre-cuita a l'adonar-se que poden fer fora una xifra rècord en l'empresa que aporta més llocs de treball de tot Catalunya. De fet, sembla una mica extrany que el govern de la Generalitat els sorprengui que una fàbrica de cotxes no aposti per Catalunya. Si Catalunya no ha apostat pel cotxe, com volen que ara apostin per nosaltres? Potser s'ho haurien d'haver plantejat abans, no? Quan es desenvolupa qualsevol política sempre s'ha de pensar amb les conseqüències que pot comportar. Per tant, que ara no s'extranyin.

Quin és el canvi?

2009-04-17T14:59:00.006+01:00

Tots vam anar ahir a dormir amb la, per alguns sorprenent i per altres esperada, notícia que Carod-Rovira renuncia a ser candidat d'Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, . Per mi, solució inevitable a un vicepresident desgastat tant al govern com entre les famoses bases del partit. Dic famoses perquè a vegades sembla que ERC sigui la única força amb bases, o potser millot dit, és un l'única formació on les bases tenen força. De tota manera, NO entenc perquè la decisió de Carod té tanta importància. El vicepresident fa anys que s'arrossega pel món de la política i que ha perdut l'energia i l'empemta que el van caracteritzar abans de les errades del primer tripartit. Sorprén que en Carod demani maduresa a un partit quan ell va ser el primer en cometre errors de principiant. Deixa via lliure a Puigcercós per manar al partit, cosa que ja va fer fa uny any. Renuncia a ser el candidat d'Esquerra a les eleccions, molt bé. Però el que més em sorprèn i fa que no entengui quina és la novetat d'aquest gest és: Carod vol continuar sent l'home fort al govern i que Puigcercós sigui l'home fort del partit. Aleshores no canvia res, seguiran com fins ara. L'única novetat és que el sector carotista deixa de posar pals a les rodes perquè Puigcercós agafi completament les regnes del partit. Molt bé. I què? Tot sembla indicar que Carod no vol deixar la poltrona invisible de vicepresident del govern de la Generalitat. (Que no pas vicepresident de Catalunya com ja va corregir en el seu dia el Consultiu). Hem d'entendre que anirà de número 2? Això ja ho veurem, però si és així qui surt guanyant és Carod. Qui era el blanc de totes les dianes de l'actual direcció d'Esquerra era en Carod i, ara, amb el simple fet de fer efectiva una renúncia inevitable ha aconseguit mantenir-se en el poder. Aleshores, quin és el canvi? Que algú m'ho expliqui.

L'Aquila encara tremola

2009-04-13T13:03:00.009+01:00

He estat 5 dies al lloc de la catàstrofe, a L'Àquila. Una de les ciutats més afectades i epicentre del terratrèmol de fa una setmana que ha acabat amb la vida de 294 persones.
Gairebé 30.000 edificis han quedat afectats i les fotos i imatges publicades parlen per si soles. Cada història de les 70.000 famílies que vivien aquest poble del sud-est italià és tràgica. En el millor dels casos han perdut la casa. Altres han perdut la casa i la feina. I en el pitjor dels casos han perdut familiars. i amics.
Més enllà dels drames personals que vaig poder veure en els quals no entraré, vaig poder constatar la fortalesa d'aquella gent. En el campament on hi havia unes dues-centes centes hi havia gent que aguantava estoicament haver-se quedat sense res en només 30 segons. Un veí em va comentar: "Forma part de la nostra història. A principis del segle XX, un fort terratrèmol ja va sacsejar L'Àquila i al cap dels anys ens en vam sortir. Ara farem el mateix". Les paraules d'aquell home em van impactar.
Fins al tercer dia no vaig poder colar-me al centre històric de la ciutat, el que els teletips i la televisió asseguraven que era la zona més devastada. Finalment, ho vaig aconseguir. Mentre m'endinsava cap a l'interior de L'Àquila, vaig haver de passar per un pont molt alt que estava tot esquerdat. Després mentre enfilava l'avinguda principal en direcció cap a la plaça principal - el que vindria a ser la plaça de la vila - el panorama era dantesc. Tots els edificis havien estat colpejats pel sisme. La runa s'acumulava als peus de qualsevol edifici. Tots havien quedat tocats. Els murs havien cedit i en molts casos es podia veure l'interior de les llars sense necessitat d'entrar-hi. Era un poble fantasma, abandonat i en ruïnes. El fet que òbviament no hi hagués ningú pels carrers encara impactava més. No obstant, el que més efecte em va fer, va ser que després de gairebé 20 minuts caminant vaig arribar a la plaça. L'Esglèsia no tenia cúpula. El rellotge d'un altre temple del costat marcava les 3:50. L'hora del terratrèmol. L'hora en que es va acabar tot.
Un cop havia contemplat aquella desgràcia, la policia que feien una ronda per tota la ciutat em van fer fóra. Em van dir que el risc de noves rèpliques posava en perill la meva integritat en aquella ciutat on els edificis eren molt inestables. Amb molt bones maneres em van advertir que havia de marxar. Després parlant una estona, ells mateixos - que passejaven tot el dia per la ciutat, evitant els saquejos i alertant a la gent - reconeixen que estaven molt tocats i que no se'n podia salvar res.

Rèpliques

Avui hem sabut que en l'última setmana s'han produït a la regió d'Els Abruços fins a 10.000 terratrèmols. En els dies en que hi vaig ser jo, en vaig sentir molts. Les tremolades éren constants. Tot i això, sobretot en recordo una. Va ser a les 3 de la matinada i em vaig despertar. Tot es movia. Una situació d'impotència t'envaeix en veure que no pots controlar aquell moviment que no saps d'on ve. Finalment vam saber que havia estat el segon més gran que hi hagut. Havia estat de gairebé 5 graus.

Al Papa Vas

2009-04-03T13:58:00.005+01:00

Els casos de l'actualitat política d'aquest setmana s'ha convertit en un bon exemple de l'infra-lideratge incipient que regna en el meravellós món de la gestió pública actual. Durant els últims dies s'ha produït un nou paradigma al qual molts "líders" s'han aferrat per intentar seguir legitimant la seva posició en el govern. La tornada alleujadora del papa que assumeix en nom teu les errades i que dona la cara pels seus fills. El primer exemple clar el vam viure dimecres al Parlament. José Montilla va sortir a la palestra per responsabilitzar-se directament de l'actuació dels Mossos durant els aldarulls posteriors al desalltojament dels estudiants anti-bolonya. "L'últim responsable sóc jo" - va exclamar. I també l'últim a dir-ho - afegirira jo. Com pot ser hagi trigat tres setmanes en responsabilitzar-se'n? D'aquesta manera el papa Montilla sortia en defensa del seu fill Joan Saura, assetjat per les crítiques. La pregunta que ens hem de fer és: Com és que el papa ha trigat tant en dona un cop de mà al seu fill si en principi són de la mateixa família i, almenys de portes en fora, han de donar la imatge de estar benavinguts? Doncs, la resposta és clara. Joan Saura és adoptat. Adoptat per la família del PSC, per un Montilla que l'ha utilitzat per parar tots els cops i que li va passar un bon marrón sabent totes les incompatibilitats que es trobaria al capdavant d'interior un pacifista de debò.
Tot i això, la cara de satisfacció del conseller d'Interior quan en la sessió de control Montilla va sortir a defensar-lo no tenia preu. Era com dir-li a Sirera que "toma, toma que el meu pare es més fort que el teu". (No costa molt ser més fort que Sirera, en tant que el seu pare ja va demostrar que no l'estimava quan el va forçar a deixar la presidència del PPC). Saura somreia i Carod se'l mirava treient pit. Quin tros de president que tenim, debien pensar. Bé, o potser no.
A partir d'aquí és on ens hem de plantejar fins a quin punt són clars els lideratges dels nostres representants polítics. Com pot ser que tot un President d'Iniciativa no es pugui defensar de les crítiques ell solet i hagi de necessitar l'ajut del president per posar el punt i final al capitol dels Mossos? On és la seva autoritat?
L'altre cas sorprenent ha estat el G-20. Reconec que els dos escenaris són una mica diferents sobretot perquè allà hi havia lideratges clars sobretot els d'Obama, Merkel i Sarkozy, i en menor mesura, Gordon Brown. La resta simplement es van limitar a buscar una foto amb Obama, com en el cas de Zapatero. Crec que allà es va produïr una situació similar a que he comentat anteriorment. La necessitat de buscar una protecció paterna capaç de treure'm del merder en què m'he fotut. El paper de Saura del Parlament el van jugar tots els líders mundials buscant l'ajut d'Obama starring as Montilla en el capítol anterior. Tanta poca autoritat i esperança tenen tots els nostres dirigents europeus en la seva pròpia gestió perquè s'hagin d'aferrar al nou profeta del merchandising nord-americà? Estar en contra d'Obama seria anar contra-corrent i de fet, no ho estic pas, en contra. Simplement em sorprèn com els nostres líders, funció dels quals és tirar del carro, es limitin a pujar al carro d'un altre i esperar que solucioni els merders al qual ens han fotut a tots en gran mesura per culpa seva.

Reprenc l'activitat

2009-04-02T12:28:00.001+01:00

Com podeu observar després d'un parèntesi de gairebé dos anys reprenc l'activitat del blog, esperant la vostra participació i esperit crític.

Una salutació,

Toni.

Espejito, Espejito

2007-05-22T19:35:00.000+01:00

El archigalardonado Efecte Mirall se estrena con nuevos personajes que Saben Vivir. Aunque menos pintorescos que Manuel Jiménez o la segundonísima Inés Ballester. Este ya clásico de la producción alternativa nos invita a los escondites más íntimos de la juventud catalana. Ah! Y esta vez no se andan con sandeces. En TV3 no se atreven a encerrar a una manada de futuros famosos por allá en Guadalix de la Sierra. Prefieren que veamos su vida, pero que sean ellos quienes decidan la performance.

El primer día, ya para empezar, sabemos que la soltera Sonia no pisca y que el bueno de David ayer no se afeitó. Interesante estos programas en el que la víscera la selecciona la víctima. Es como matar pero con el consentimiento del muerto. ¡Fantástica estrategia de TV3 de endulzar lo que da audiencia! ¡Y barata! Ya lo vimos con el TALP o Sis a Traició. Bravo.

Cabe destacar que el primer programa de Efecte Mirall no fue para tirar cohetes, ni para que empiece a correr el cava ni el confeti por Sant Joan Despí. La nueva edición está dedicada a los treintañeros. El salario, la vivienda, los estudios, pero que nunca falte el recurrente tema sentimental para enganchar. ¡Oh el amor! Que bonita manera de empezar. Muchos se preguntan de dónde salen esta marabunta de nuevos pseudofamosos. Quizás de Caçadors de miralls, por seguir con la fórmula del éxito. A quién escogen y en qué se basan. Son realmente la muestra representativa de las nuevas generaciones o quieren ser la copia de un Sensación de Vivir a la catalana.

Nuestra nueva amiga Sonia, que sobreactuaba en el papel de soltera, hace plantearse hasta qué punto el yogur natural no es azucarado. Quizá alguien de la productora la avisó que el primer programa era sobre amor y que ella como soltera, haría de soltera. Tu eres gay y haces de gay. Y los casados hacéis de casados. ¿Hasta donde llega la improvisación? El capítulo de treintañera busca novio, se acercaba al terreno pantanoso más propio del Entre Línies de nuestro ex querido Pellicer, cuando asistía a una fiesta exclusiva para singles. Ah! Estas new trends. Me pregunto sino se encontró rondando a la Nietísima ahora que está compuesta, sin novio y ya entre todos la hemos enseñado a bailar.

Mercadeig

2007-05-22T17:35:00.001+01:00

Continuo observant amb escepticisme les bronques contínues entre els membres del tripartit barceloní per esgarrapar vots i augmentar la seva quota de poder. Em pregunto si aquest és el sistema idòni. El model capitalista de convivència i d’intercanvi de béns ha generat que la forma de funcionar de qualsevol altra àmbit s’emmiralli en les seves pautes. La política no n’és aliena. Durant la campanya electoral –no només aquesta- els candidats són els encarregats de vendre un producte (programa) a un públic (elector) que actua com a comprador i que adquireix un cert tipus de gestió del territori pagant-lo amb el seu vot. La política és el mercat on les diferents marques entren en competència per captar clients; i els mitjans, alguns més que altres, les plataformes de difusió. Mirant aquesta via productivista, sembla estrany que per gestionar les netedat pública o els equipaments, s’hagi d’optar per una estructura de partits tan rígida. El sistema partidista en unes eleccions municipals crec que supera tots els criteris de la lògica, ja que simplement calen persones vàlides per gestionar un poble, elecció dels quals es podria fer a través d’altres mecanismes, que defugirien el mercadeig de vots i serien realment pròxims a les persones.

Equidistància happy flower

2007-05-21T17:35:00.000+01:00

L’últim intercanvi de declaracions entre ERC i ICV ens demostra la hipocresia de la política en la qual l’escenificació d’unes certes posicions no són res més que una pantomima per transmetre certes impressions a l’electorat. Veure’m després quan aquests dos contrincants s’hagin de veure les cares a l’Ajuntament quines són les relacions. Òbviament no passarà res. Es justificarà el pacte i ja està. Tinc la sensació que les propostes d’aquestes formacions més petites no van encaminades a fer un projecte de ciutat millor, sinó a esbombar unes propostes demagògicament atractives pels seus votants potencials. Mayol li reclama a Portabella que calli davant la xenofòbia, al no posicionar-se en matèria de drets dels immigrants. No posicionar-se en un tema controvertit no crec que sigui xenòfob. En essència, un debat estèril ja que els drets de ciutadania no correspon als Ajuntaments. És per això, que Mayol el primer que faria és regularitzar el dret de vot per als immigrants, de ben segur esperant una recompensa com a promotora de la Iniciativa i treure’n benefici electoral.

Barcelona recicla

2007-05-20T17:34:00.000+01:00

Les declaracions d’Artur Mas continuen animant el safareig polític de les altes esferes en aquests dies de campanya. Potser sí que al final Montilla acabarà sent autista, com el mateix Mas va definir, o si més no, sí que denota un cert passotisme. Avui el líder CiU ha continuat animant la troca etiquetant de buròcrates els incipients líders del PSC – Montilla i Hereu. No diré que no hi estic d’acord, però amb matisos. La política de Barcelona, per desgràcia pels barcelonins, actua com a recicladora de líders fracassats en estrats públics més potents. Presidents de partits que no han obtingut vots suficients per aconseguir la Generalitat, ex-diputats a Madrid, etc. El Plenari barceloní funciona com a vàlvula d’escapament digne a una trajectòria exhaurida. Una retirada digne. Potser ara, aquest rol es comparteix amb una altra institució amb poc rebombori mediàtic, com és el Parlament Europeu. Vegi’s els Borrells, Almunias i els Alejos Vidal Quadras. Actualment, la política en general està mancada de líders de primer nivell, això és una obvietat. Enrere queden les lluites essencialistes i ideològiques, per donar pas a la política actual on la burocràcia ha guanyat terreny al pensament.

Atacs gratuïts

2007-05-19T17:34:00.000+01:00

Cap dels candidats, durant el debat que es va celebrar ahir a BTV i TV3, va transmetre opcions clares i que puguin ser identificades exclusivament a un sol partit. Probablement, el que va demostrar un discurs diferent al de la resta va ser Alberto Fernández Díaz, d’acord amb la seva línia i la del seu partit de relacionar-ho tot amb la immigració il·legal. No obstant, el que es preveia que seria una lluita entre els dos líder principals, Hereu – Trias, o, fins i tot, un duel entre tripartit i oposició, va resultar una amalgama d’atacs gratuïts focalitzats en qualsevol experiència de govern dels partits presents, ja fos a l’Ajuntament, la Generalitat o el Govern espanyol. Tant se val si el centre de debat era Barcelona, perquè en la política actual la delimitació de les competències de cada consistori – o institució - és tant difusa com el mateix discurs dels grups municipals.

Ara això no toca

2007-05-18T17:31:00.000+01:00

Les declaracions d’Artur Mas titllant José Montilla, d’autista polític davant l’amenaça de Catalunya al terrorisme islamista, és una nova mostra del que significa fer política en unes municipals i articular un discurs unitari per uns comicis territorialment reduïts a la ignorància dels mitjans. La política municipal, òbviament no és unitària, i és per això, que des de les altes esferes dels partits s’intenta continuar amb la lluita dialèctica per mantenir l’atenció i poder generar un discurs sobre un tema intranscendent pel debat polític que tocaria ara. Ni el yihadisme ni l’intercanvi de declaracions entre el cap de l’oposició i el President de la Generalitat tenen cabuda en una campanya on els protagonistes haurien de ser els líders locals. Possiblement, el problema ve determinat per la incapacitat dels mitjans de realitzar una cobertura global de les eleccions municipals donada la infinitat de pobles d’arreu de Catalunya. Optar per aquesta via significaria la pèrdua del mercat potencial de lectors, per tant es limiten a reflectir lluites polítiques estèrils que no aporten res per a les eleccions del 27 de Maig.

Vuelve la caca de perro

2007-05-10T16:55:00.001+01:00

La campaña electoral se inicia hoy con ese regustito a localismo, en plena resaca de inauguraciones. Este es un tema tan recurrente que aunque todo el mundo sabe que las inauguraciones por metro cuadrado se multiplican en los días previos a los comicios, los políticos se siguen poniendo el mono de inauguradores y tijera en mano, cortan cintas por doquier. Corre el rumor infundamentado que en estos tiempos un individuo se acercó al alcalde para saludarlo y casi le corta un dedo. Es tal la costumbre que ya ni desenfundan las tijeras ante tal abarrotamiento de actos de estreno.

Pero no todo son inauguraciones. Otro género parecido, destinado obviamente a reconocer la boyante faena de nuestro Ayuntamiento, son las portes obertes. Tal es el ansia nuestros políticos de pueblo que muchas veces aunque no haya ni puertas, se conforman con que haya algo donde cortar!

Vuelven las típicas frases de: “la política municipal es la más pura, la que está más cerca de la gente…la que se ve”. Cada cuatro años la misma historia. Siempre me ha fascinado la capacidad de los candidatos locales para articular un discurso emulando a Mas o a Montilla, (…bueno quizás a Montilla no), Felipe González, Pujol…similar a cuando los niños intentan imitar a sus ídolos futbolísticos plagiando la elástica de Ronaldo o la espaldinha del Gaucho.

Lo más sorprendente es que detrás del intento de imitación, pongamos por ejemplo de González, se esconde el vecino del segundo que pone la tele a tope, el mismo que cuando sube el ascensor no dice ni hola y que su mujer grita cuando hacen el amor. En la escalera ya lo llaman el tigre socialista. Quizás por eso tiene asegurado el voto de su circunscripción vecinal, que no circuncisión.

Pero sin duda, en lo que más disfruto en estos mítines casi de broma- de juguete- es en lo que dicen. La cobertura mediática es inexistente a no ser que los grandes líderes del partido visiten tal o cual municipio. Aún así, nuestros candidatos, lejos de amedrentarse, ofrecen su mejor discurso sobre el asfalto y el cemento Pórtland de no se donde, sabiendo que lo que diga no tendrá ninguna repercusión pública más allá de los hooligans de su partido, que además suelen ser familiares. Huyendo de las pugnas ideológicas sobre el catalanismo, la lucha de clases o las nuevas estrategias neo-con…nuestros candidatos se enzarzan en duras batallas sobre las basuras, las farolas o las cacas de perro. ¡Apasionante!

2007-05-08T17:34:00.000+01:00

Creus gamades amagades

La imbecil·litat pot embolcallar qualsevol lluita idealista i fer que es converteixi en una amalgama d’errors benintencionats. Els anys fugen com el fum, però a alguns, lluny d’asfixiar-los, els insufla aires desvergonyits per seguir manifestant públicament el què pensen. Vegin vostès sinó, com l’arquebisbe de Pamplona ha demanat el suport i la consideració per Falange Española de las JONS. Estem acostumats a escoltar, des de la dreta espanyola, que el pilar bàsic de la convivència social és l’estat de dret i la llei, com a unitat bàsica. Però Monsenyor Sebastián no ho veu així, quan cita a Darwin per referir-se a la llei natural com a ordenadora de la vida social. Segons sembla, per a alguns la llibertat de culte no és lliure un cop has triat el culte al qual et vols adscriure.

L’arquebisbe de Pamplona n’és un d’ells i per a això ha redactat unes orientacions d’ordre moral per als creients que recomanen votar l’extrema dreta. Les doctrines impositores mai m’han agradat, encara que es dilueixin a mode de consells. Monsenyor hauria de recordar que cristià per força, no plau a Déu. L’associació de temes indissociables no condueix a res, però s’està popularitzant que les veus més reaccionaries de l’Esglèsia aconsegueixin soroll mediàtic.

Fa unes quants anys, veia un anunci de propaganda electoral de la Falange amb l’eslògan següent: “Nos juzgan sin conocernos”. La mateixa cara se’m va quedar ahir després de sentir semblants manifestacions. Ningú recorda sota quin règim varem estar sotmesos durant quaranta anys? Han oblidat quin era el partit dirigent del Movimiento? Encara patim els tics d’aquella societat sense llibertats pels quals alguns encara es creuen amb el dret d’opinar impunement. Llibertat d’expressió i dret d’opinió es troben actualment enfrontats.

L’Estat democràtic dóna la facilitat per manifestar uns comentaris, però tanmateix tant el discurs com la persona ha de comptar amb unes prerrogatives que el legitimin. Ens estem acostumant a veure a personatges que s’aprofiten de la llibertat d’expressió per fomentar postures que aposten per la prohibició d’aquestes llibertats i que han utilitzat prèviament per articular el seu discurs.

Profetisme

En un partit de futbol ens sotmetem a l’arbitre i a l’entrenador. Socialment als polítics. A l’escola al professor. A la feina al cap. A l’Esglèsia al capellà. Les masses ciutadanes tenim la necessitat de seguir la batuta d’algun personatge que ens sobrepassi jeràrquicament. El pensament als intel·lectuals?

Els profetes del nostre món lluiten contra qui fou profeta per seguir proferint idees a qui té la necessitat de pensar quelcom.

La Pantoja guanya a Sarkozy i Royal

2007-05-08T11:46:00.000+01:00

Considero molt lamentable que totes aquestes port ades (dijous 3 maig 2007) hagin obert amb la mateixa notícia. La dentenció de la "tonadillera" Isabel Pantoja. No dic que no s'hagi d'incloure aquesta notícia en qualsevol diari, diga-li de pagament o gratuït, però crec que tots ells aprofiten la popularitat de la cantant més enllà de que es tracti d'un cas de blanqueig de diners.

Fins i tot, diaris que presumeixen de ser seriosos han introduit el cas Pantoja en el titular principal de la portada. Aquest fet, posa de manifest que les vendes són més importants i que les ànsies per captar lectors sobrepassa els límits de la serietat i el rigor. Aquesta situació si la relacionem amb la pèrdua gradual de lectors al qual la premsa escrita no para de fer referència, podríem assumir-la en gran part als factors estructurals del mercat- com seria el cas dels gratuits i els nous mitjans per on es pot obtenir informació-però tanmateix a la pròpia manera de desenvolupar les informacions dels diaris.

Moltes de les fòrmules que s'estan posant en marxa aposten per una línia de diari més moderna, més curta, menys reflexiva i que combini la informació del paper amb la web. Potser obliden una cosa, un diari sempre serà un diari i mai deixarà de ser-ho. Els diaris actuals tendeixen, a causa d'aquesta manera de funcionar, a rebaixar els contingut intel·lectual en favor de fòrmules més mediàtiques i estúpides. Diaris més entretinguts en definitiva. Potser creuen que d'aquesta manera aconseguiran més lectors o donaran possibilitat de llegir a qui normalment no ho fa. Personalment crec que aquesta no és la via. Possiblement ara, si hi ha algú que no llegeix diaris de pagament, rara vegada ho farà. I en cas que ho faci, serà perquè en un diari de pagament podrà trobar allò que no inclouen els gratuits. Per tant, aquesta nova línia de desvirtuament de la premsa, més procliu a la mediatic press /entertainment press, va en contra de la informació i de la raó per la qual sempre han servit els diaris. Informació, aprofondiment, anàlisi i reflexió. La línia comercial té l'objectiu d'avarcar a més lectors i no pensa en mantenir els pocs que anem aguantant. En el moment que es vagi reduïnt el que realment busquem en un diari, per posar-se a l'alçada dels gratuït (enemic i competidor erroni), la gent obviament no pagarà per una informació que li donen gratis.

És per aquesta raó que em va semblar escandalós que la Pantoja copsés tota l'actualitat informativa del día. Rastres minúsculs del debat del dia abans entre Sarkozy i Royal, en el qual els mitjans catalans hi van donar una gran cobertura - el debat va ser retransmés en directe pel 3/24 . Ni els diaris d'àmbit català, que no catalans, se'n van fer ressó a la portada.

Ja m'he cansat de tant reflexionar... Vaig a distreure'm una mica. Llegiré un diari gratuït o potser... el de pagament també em serveix?

Crispación política

2007-05-03T13:47:00.000+01:00

Desde muchas esferas, la situación política de crispación en la que se está viendo sumergido el Estado español, plantea numerosos paralelismos con las circunstancias de división previas a la Guerra Civil, aunque con muchos matices.

La dura oposición del PP, iniciada después de perder las elecciones tres días después del mayor atentado de la historia de España, ha fomentado una oposición basada en la división. Cualquier tipo de política impulsada por el Gobierno socialista ha sido víctima de reproches de los populares, que en muchas ocasiones, han adoptado el papel que tanto criticaron cuando gobernaban – y que normalmente se atribuye a la izquierda – para tomar las calles y movilizar a las masas. La polarización del escenario político recuerda, en gran medida, a la extrema oposición partidista que se vivió durante la Segunda República después del triunfo del Frente Popular, el 16 de febrero de 1936. Las fuerzas de derecha e izquierda se aglutinaron en el Frente Nacional y el Frente Popular respectivamente, y organizaron numerosas movilizaciones. La coalición de izquierda, pretendía frenar el incipiente acenso del fascismo en Europa. En cambio, el Frente Nacional, liderados por la CEDA de Gil-Robles, basaba su discurso en la identificación del Frente de izquierda como un pacto revolucionario bolchevique que liquidaría a la nación frente a las disputas regionalistas o las influencias de la nueva potencia comunista, la URSS. Como podemos ver, la estrategia del PP, es bastante similar en tanto que insiste en identificar al PSOE como un partido radical a favor de los regionalistas que desmiembra la nación.

Asimismo, otro de los paralelismos que podemos observar es la monopolización de la derecha de los poderes fácticos. Durante los años 30, la emergente República había de lidiar con la oposición de la Iglesia, el Ejército y los grandes oligarcas agrarios. En la actualidad, el actual gobierno, a raíz de la oposición del PP, está sometido a las presiones que derivan de los nuevos grupos de interés, pero que tienen en la Iglesia y el Ejército sus máximos exponentes. Aún así, se han producido la aparición de nuevos lobbies que tienen una gran notoriedad en el escenario político, como son la Asociación de Victimas del Terrorismo (AVT) o el Foro de Érmua, por citar dos ejemplos, que canalizan a sus asociados en nombre de la sociedad civil, para reflejar una imagen de movilización popular sin ingerencias partidistas.

La no rendición de culpas y condena expresa de las instituciones democráticas ya no sólo al Franquismo sino también a quienes le dieron apoyo y promovieron su supervivencia, permite que éstos sigan todavía teniendo mucha notoriedad en la vida pública, aunque su legitimidad y número de adeptos haya descendido.

No obstante la situación huye de ser la misma que generó el conflicto bélico, principalmente porque la situación económica y social de España difiere mucho del Estado democrático débil de la Segunda República, el cual no contaba con apoyo internacional explícito ya que la mayoría de potencias estaban inmersas en una situación de preguerra europea. Actualmente, España se encuentra en la UE, la OTAN y goza de una democracia consolidada.

Deportes Cuatro, talent o politica d'empresa?

2007-04-30T11:16:00.000+01:00

Foto: Nico Abad i Juanma Castaño

Sóc un habitual de la secció d'esports (inclosa dins l'informatiu de Cuatro) que lideren Manolo Lama i Manu Carreño. No me'n declaro un fan. Però és, tanmateix, sorprenent i digne de menció l'aposta central que Cuatro ha dedicat als esports - 30 minuts previs a l'informatiu. Una altra cosa és el to...típic de la Brunete mediàtica que tants bons èxits ha aconseguit a la SER, sota la direcció de José Ramon de la Morena. Aquest estil, que pot agradar més o menys, aporta un tret diferencial a l'encorcetat "tiempo de deportes".

La meva sorpresa va ser que aquest estil tant caracerístic, ben treballat i que demostra les dots de compenetració dels dos presentadors - principalment a l'hora de fer bromes- és copiada completament pels presentadors del cap de setmana. El que semblava ser un acte digne del talent personal ha resultat ser una política de l'empresa, dictada al més pur estil Starbucks on cadascú ha de servir segons la filosofia que imposa la companyia.

També és possible que elque havia de ser una secció convencional d'esports, gràcies als seus presentadors hagi adquirit un estil molt definit que defuig l'habitual i els segundons del cap de setmana s'hagin limitat a imitar, encara que sense massa èxit. (Vegeu Nico Abad i Juanma Castaño). És el mal menor. Enrere queden José Ramón Pindado y Esther Cervera... (No els vegeu, no val la pena).

Situación política de la Francia pre-electoral

2007-04-27T12:33:00.000+01:00

Liberté, fraternité…pero égalité?

La campaña electoral, de los principales candidatos al Eliseo, Segoléne Royale y Nicolas Sarkozy, presenta sensibilidades contrapuestas, referentes al concepto de igualdad que decidirán el devenir de multitud de políticas que nos tocan de cerca.

En primer lugar, la reactivación del tratado que constituye una Constitución para Europa. El fracaso político que significó el rechazo a la Carta Magna continental y el éxito de activismo de las bases – sociedad civil- a la hora de combatir el texto, significará un reto para el que salga vencedor. El presidente electo tendrá la misión de realimentar al incipiente escepticismo francés respecto al modelo actual de construcción europea. Del liderazgo de Francia, junto con Alemania, dependerá la reactivación del proceso de integración de la UE, actualmente paralizado, ya que el futuro cambio de primer ministro en Gran Bretaña apunta a una reedición del inmovilismo británico ante el europeísmo.

Otra de las numerosas expectativas que tendrá que gestionar el futuro presidente será la mejora de las condiciones sociales que han generado un clima de confrontación ciudadana con el Gobierno Chirac. En la retina de los franceses todavía queman los incidentes de 2005 que afloró los problemas de integración de los inmigrantes, que pone en duda uno de los principales pilares de la Francia liberal, la francophonie. Ciudades de la banlieue de Paris, como Clichy-sous-bois, todavía siguen siendo focos de conflicto con el Estado, que apuntan al aún ministro del Interior, Sarkozy. Asimismo, el propio candidato de la UMP ha apostado por reforzar su imagen más social en su programa electoral, al incluir el derecho de los franceses a una vivienda digna, tras las acampadas de los Hijos de Don Quijote a orillas del Sena.

Siguiendo esta línea se prevé que Ségoléne Royale incida. La candidata socialista está articulando su discurso basado en la adopción de recursos estatales que mejoren el sistema social francés. El progresismo galo quiere sumarse al corriente socialista europeo que se está imponiendo en ciertos países como en España, opuesto al Nuevo Laborismo de Blair, y partidario a una renovación de la socialdemocracia, que vele por los servicios estatales, asumiendo sine qua non la propiedad privada. De ahí, que en ciertos sectores Royale sea conocida como la “Zapatera”. En su condición de mujer y socialista, parece haber sido capaz de articular un mensaje común y válido para una izquierda no exenta de división, durante los últimos años.

Las elecciones al Elíseo se presentan con la vista puesta en la Europa de los 27, cuyas competencias todavía quedan por definir. La emergencia de los conflictos sociales, que han puesto en entredicho al sistema centralista francés. Las redefinición de las relaciones con Estados Unidos, mermadas tras su veto a la guerra de Irak. Sin embargo, una de las novedades es la renovación de la política francesa, que parece haber diluido el radicalismo de los pasados comicios, en los que el auge de la ultra derecha de Le Pen y el comunismo trotskista, podían haber debilitado los pilares del Estado. Ante posibles alternativas las encuestas apuntan a que la lucha por el Hexágono tendrá dos vértices, o Royale o Sarkozy.

De conill a cochinillo madrileño!

2007-04-26T22:43:00.000+01:00

Potser sóc de les poques persones que s'atreveixen a veure en aquesta ocasió, com a una oportunitat de desempallegar-nos de l'últim reducte del passat més negre del Barça dels últims anys. M'agradaria molt que marxés Saviola. No perquè no sigui un bon jugador, sinó perquè el seu cicle al Barça ha conclòs. Javier Saviola significa un dels cracks de segona talla, pagats a preu d'or, típics de l'època de Joan Gaspart. A més, sinó recordo malament, el "conejo" no ha guanyat cap títol amb el Barça...almenys important.

La seva doble cessió al Mònaco i al Sevilla no el van revaloritzar i es va perdre una oportunitat per vendre'l a un preu més inferior que pel qual se'l va comprar, però hagués permet vendre un jugador amb qui no es comptava.

La veritat que mai he arribat a entendre el per què de tanta estima de l'afició del Barça per un jugador com Saviola. Va arribar amb 19 anys com una promesa i ho continua sent amb 25.
No obstant, si haguessim de fer cas de totes les portades que han encapçalat els diaris esportius dels últims dies, aniriem sempre amb l'ai al cor.

Eto'o fora del Barça i aleshores es fitxa a Villa, però com que Saviola marxa el Madrid, arribaria Klose, després que l'Espanyol li clavés 3! Amb aquesta última frase he resumit l'actualitat rumorològico-futbolística de la setmana. Seguirem informant!

2007-04-26T16:32:00.000+01:00

Viajes por el Scriptorium, la nueva novela de Paul Auster para este Sant Jordi

El tributo del yo

Anagrama. Barcelona, 2007. 185 páginas. 16 euros.

Mr. Blank está encerrado en una habitación sin saber el motivo. La pérdida de memoria le impide entender qué está haciendo allí. Más allá de preguntarse las causas de su encierro, una serie de personajes, con nombre idéntico al de novelas anteriores de Auster, acuden a visitarlo. En ellas, aprovecha para profundizar en su investigación sobre el por qué de su cautiverio.

Todo esto se explica en Viajes por el Scriptorium, en el que Auster ser convierte en el núcleo de la novela en la cual se reencuentra con los personajes de sus historias más exitosas, en un ejercicio de auto-proclamación personal de su trayectoria. La trama de toque cotidiano a las que nos tiene acostumbrados el escritor norteamericano, acaba confluyendo en un relato corto de auto-mitificación.

No es la mejor novela de Paul Auster ni tampoco una obra para iniciarse en su literatura.
Viajes por el Scriptorium se desarrolla en un único escenario pero va desgranando su argumento como si se tratara de unas matrioskas rusas, en el que cada personaje abre nuevas posibilidades de narración que permiten trasladar la mente fuera de la sensación claustrofóbica que produce la habitación de Mr.Blank.

Si durante toda su carrera, Auster se ha caracterizado por huir del best-sellerismo para inmergir a los lectores en relatos donde el placer de pensar era básico para entender sus novelas, en Viajes por el Scriptorium se perciben pinceladas de color austerianas combinadas con deslices propios de quienes el prestigio les ha alzado a un rango superior.

Paul Auster, que esta semana ha sido distinguido con un nuevo galardón - comandante de la Orden de las Artes y las Letras por el Gobierno Francés- nos aporta un relato breve y rápido cuyas expectativas de desenlace no se dilucidan en nada.

Esta nueva obra puede ser entendida como un tributo a los personajes que Auster creó, que generan una auto-exaltación de yo del autor. Una mirada atrás al éxito conseguido, con un sabor de homenaje que no hará aumentar su leyenda.

El EGM, la lotería que todos ganan

2007-04-25T21:50:00.000+01:00

Ayer salió publicado el Estudio General de Medios, esa encuesta que decide el futuro de muchos programas de radio que se juegan su continuidad tras un proceso de escrutinio que deja mucho que desear.

El principal problema del EGM es como se produce. Al no existir ningún aparato capaz de captar las ondas de la radiodifusión y poder dar cuenta del número de oyentes que están al otro lado del transistor, se realizan encuestas telefónicas, a partir de una muestra representativa, que aportan de manera orientativa las audiencias de cada medio. Aunque este sistema de producción pueda parecer arcaico, primitivo y rudimentario, los beneficios económicos de cada medio estarán sujetos al resultado de dicho estudio. La publicidad, como es logico, apostará por pagar sus anuncios en unas emisoras que tengan más oyentes y el precio que harán pagar en la cadena será mucho más caro teniendo la seguridad que son muchos los que la siguen.

De acuerdo con lo publicado hoy en la prensa- porque el EGM es privado y sólo tienen acceso aquellas emisoras que lo contratan, con lo que aún se acentúa más el efecto de auto-bombo en el que es normal leer frases com La emisora que más crece o líder en su franja!) - más alguna apreciación que me ha hecho algún colega, a modo de resumen esto es lo que debemos recordar:

- La Cadena Ser es líder de audiencia en todas la franjas en toda España
- Catalunya Ràdio es la emisora líder, con más oyentes.
- RAC 1 es la tercera emisora de Catalunya, por detrás de la Ser y Catalunya Ràdio, y es la que experimenta un crecimiento más pronunciado.
* Todas las emisoras han padecido una pérdida de oyentes con respecto al último estudio de diciembre de 2006.

Segun algunos rumores, las grandes compañías pagan cantidades ingentes de dinero para salir bien parados en el EGM. Pero como he dicho, sólo es un rumor.
Para el recuerdo quedan muchos buenos programas extinguidos en la selva de medios, a causa de unos estudios feroces que priman lo comercial por encima de apreciar el placer de degustar un buen programa de radio.

- Per implicació personal, el programa despertador Radio Flaixbac, El matí i la mare que el va parir, ha trencat motlles per sobre de totes les previsions ha registrat 77.000 oients! Que segueixi així en Carles Pérez i tota la trupe del Cansancio!!! FELICITATS

Firmado: Un radioadicto

I ara què?

2007-04-17T23:34:00.002+01:00

L'assassinat a sang freda de 32 estudiants de la universitat Politècnica de Virginia, a mans d'un perturbat han tornat a sacsejar els valors de la societat americana. Un dels drets fonamentals de tot americà, fins i tot recollit a la pròpia constitució, torna a posar en entredit la facilitat amb la qual qualsevol ciutadà pot accedir a una arma de foc.
L'accés a les armes han tornat a demostrar, arran d'aquest fet, que poden convertir una situació violenta en letal. És incomprensible com des de les institucions o des dels propis partits polítics no es posa fre a aquesta bojeria que ni el propi efecte narcotitzant dels mitjans és capaç de suavitzar l'impacte que ens produeix.
A la nostra societat, on la tinença d'armes està estrictament regulada, ens sembla extrany que per mantenir la seguretat d'una familia s'hagi d'acudir a les armes de foc. És tanmateix sorprenent la força que l'Associació Nacional del Rifle, lobby presidit fins fa poc per l'ex-actor Charlton Heston, i que duu a terme una defensa a ultrança de la llibertat individual a tenir una arma.
Malauradament, com avui assenyalava l'editorial de El País, sembla clar que serà dificil que es generi un debat entorn aquest tema. Vistes les poques conseqüències que van suposar la matança de Columbine al 1999 i que ahir es van tornar a repetir a Virginia, ens fa ser poc optimistes de cara a que una limitació de les armes de foc arribi a bon port. En aquest tema, a diferència del que passa amb un altre gran issue de la política americana, com és l'avortament, les postures de Demòcrates i Republicans són les mateixes. Atès que els partits polítics americans obtenen el seu finançament a partir de donacions privades, és aquí on el lobby del rifle hi aconsegueix consensuar els seus postulats.
Després del tiroteig més mortífer en un centre educatiu de la història d'EE.UU, esperem que el debat es torni a generar i aquesta vegada, les conclusions que se'n extreguin no es limitin a fer augmentar el nombre d'efectius de seguretat en el centre. Que la reflexió vagi més enllà.

Presentació del llibre Neus Català, Memòria i lluita

2007-03-01T23:40:00.000Z

“Si lluitem, els pobles no moren mai”

La mirada al passat d’una dona meravellosa, on hi conflueixen l’amistat, la fraternitat, però sobretot les ànsies de llibertat. Aquestes són les paraules que els ponents van utilitzar per referir-se a Neus Català, durant la presentació de la seva biografia.

La Catalana de l’any, notablement emocionada i envoltada dels seus fills, va fer un repàs a la seva vida de lluita, posant especial èmfasi en no oblidar. “He intentat complir allò que ens vam prometre els companys del camp de concentració de Ravensbruck, i fer que no es repeteixi”. Tots els testimonis van insistir en la necessitat de rememorar el passat per mirar al futur. “Oblidar la memòria d’un poble és oblidar la seva identitat”- manifestava Mercè Civit, diputada al Parlament de Catalunya.

Memòria i lluita és una obra que s’endinsa en els temps de guerra a través de la vida i figura de Neus Català, que exiliada a França, tot fugint del Franquisme, va combatre l’Alemanya nazi, en defensa de la llibertat. La lluita pels ideals li van ser infundats a partir d’una República que, en paraules seves, “li van arravatar”.

La narració de la seva vida es basa en el testimoni oral de la protagonista, a partir de les llargues estones compartides amb Elisenda Belenguer, autora del llibre. L’objectiu era comparar la memòria oral amb la ja escrita, al mateix temps que es volia fer “un homenatge a totes les dones que han lluitat per la llibertat i la justícia”, “sempre exempta d’heroïcitats”, com va afegir Català.

Un cop surt de Ravensbruck, el 1945, emprèn una autèntica croada per explicar el que allà va passar. La biografia també trasllada els esforços posterior per recuperar la memòria històrica i els treballs de Neus Català per impulsar campanyes de conscienciació, com l’Amicale de Ravensbruck, formada per antigues persones concentrades ens els camps nazis o altres recerques per retrobar les dones desaparegudes durant la Guerra Civil.

La vida de Neus Català “és la història de totes les dones”. Amb 92 anys, Neus Català considera que la situació actual d’Espanya, és el triomf de totes les persones que com ella no han deixat mai de defensar la llibertat. “Si lluitem, els pobles no moren mai”.